Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Antigament, el gremi dels ferrers comptava amb un parell de representants a cada poble. La seva funció era vital ja que eren els encarregats de fabricar tot tipus d’eines i estris. Ferrers i pagesos estaven estretament vinculats ja que sense les eines que feien els primers, els segons no podien treballar la terra. Ara bé, el progressiu abandonament de la terra i la industrialització de la majoria de processos artesans han fet que, ara per ara, els ferrers estiguin en perill d’extinció. Per això, ens sorprèn trobar-nos, a les afores d’Alforja, Eloi Jasans. Jasans coneixia l’ofici per tradició familiar i la crisi de la construcció l’ha portat a adoptar aquest ofici com a modus vivendi.

Què el va portar a dedicar-se a aquest ofici?

Principalment, la crisi de la construcció. Havia sigut paleta durant més de vint anys i veia la falta de feina i que les relacions a l’empresa s’anaven deteriorant. Això va ser el principal condicionant. A més, tant com a paleta com a pagès veia la necessitat de tenir algú que et faci o t’arregli les eines. Jo no tenia problema perquè ho sabia fer, però als pobles del voltant no hi quedava ningú. Tot plegat va ser el que em va portar a decidir-me a fer això.

Quan de temps fa?

Quan encara feia de paleta, a estones als vespres ja vaig començar-ho a fer. Després, es va escampar. I va arribar a un punt que, per les circumstàncies que t’he explicat, vaig plantejar-me seriosament dedicar-m’hi exclusivament.

Va saber trobar un buit en el mercat?

Coneixes molta gent dels pobles del voltant i tots et pregunten on poden portar les eines. A més a més, a causa del boom de la construcció, els fills dels antics ferrers han passat a ser serrallers, perquè és el que tenia més sortida, el que donava més benefici. I com que l’agricultura s’havia deixat de banda, la feina de ferrer s’havia deixat perdre.

La família i els amics què en van pensar del canvi?

Els hi va semblar bé, perquè ja saben que sempre tinc tràfecs. Al fer-ho abans, no els va sorprendre gens.

A més a més de ferrer, també és pagès, té predilecció pels oficis que s’estan perdent?

Si, i tant. Jo dic a molts que aquests oficis s’estant perdent però potser algú sense tenir-ne ganes s’hi haurà de tornar a agafar. S’ha de dir que no hi ha ferrers perquè tampoc hi ha escoles que ensenyin l’ofici. Però a pagès, potser algú, veient com està tot, s’haurà de tornar a agafar a la terra. Guanyes poc, però més val poc que res.

Creu que es valora la feina d’artesà?

Si que ho valoren, com a mínim en el meu cas. Qui més ho valora són els pagesos i la gent gran que sap què és una aixada bona; sap el que és un aixadó ben llossat, que quan està ben fet treballes el doble de bé que quan no ho està.

És difícil competir amb altres establiments que ofereixen eines pel camp fetes en sèrie?

No, perquè no es poden comparar amb una eina de les que s’ha fet tota la vida, que està adaptada al terreny, a la forma de treballar. La gent ja ni les mira les altres.

Coneix pel voltant a altres ferrers?

No en conec cap. Sé que abans  hi havia un ferrer a Riudecanyes, però ara ja s’ha jubilat

Està sol al gremi per a aquesta zona?

Si, que jo tingui constància. Abans, a cada poble hi havia dos ferrers, en pobles grans, fins i tot tres. Avui en dia, a la Selva del Camp que és un dels pobles on hi ha més pagesia, no n’hi ha cap. A Riudoms, tampoc.

Té clients d’altres pobles?

Ara porto a sis cooperatives. Ens hem ficat d’acord de manera que la gent deixa les eines a la cooperativa, jo les passo a buscar, les hi arreglo, les hi retorno, m’ho paguen. Quan n’hi torna haver unes quantes, i torno a passar. I a més, hi ha la gent que m’ho ve a portar a casa.

Què és el que fa diferent una eina artesana d’una que no ho és?

Per exemple, la inclinació del mànec d’una aixada. Les aixades fetes per un ferrer estan adaptades a la forma de treballar. En canvi, les de ferreteria, no sé si és per la producció en sèrie, tenen una inclinació que no serveix per a treballar. Clar, quan no hi ha res més perquè ningú en fa, la gent s’adapta a l’aixada que troba.

El més dur de l’ofici.

Dur, dur… més que dur és brut. A l’hivern encara, però a l’estiu quan et fiques a treballar a la vora del carbó, amb la calor de fora i la que desprèn el foc, en passes molta. Però si t’agrada el que fas…

I el més gratificant.

Veure que la gent digui que una eina ha quedat com a nova, sigui el que sigui. Veure la cara que fan quan t’han portat una eina vella que semblava ferralla i ha quedat com una eina nova que pot tenir una vida útil.